No n'hi ha prou a afirmar el principi de la solidaritat, pensar que és unànime, delegar-ne la responsabilitat a la formació i en acabat tornar cadascú als seus assumptes... La discussió més fecunda consisteix a preguntar-se : què cal fer ? A la nostra terra, en temps de globalització, hi ha moltes forces que operen per impedir la solidaritat.

Índice

Ningú no pot ser solidari tot sol. La solidaritat és un fet social. Per això, en parlaré com a sociòleg. Naturalment, com tota la gent de bona voluntat, trobo la solidaritat més simpàtica, més humana i més positiva que el seu contrari. Tanmateix, si tots estiguéssim d'acord en aquest punt, tothom seria solidari amb tothom, i no hi hauria ni guerres, ni misèria, ni desigualtats, ni dominació, ni segregacions, ni violències, ni exclusions. Ningú no tindria necessitat de plantejar-se res al respecte.

Si en parlem és perquè la solidaritat no és natural, és perquè és sociològicament improbable. La realitat ofereix resistència al nostre pensament positiu, als nostres somnis. I la realitat aquí no són les forces naturals, sinó els éssers humans...

Provaré, per tant, de fer comprendre què la fa alhora possible i improbable. No pas per desanimar ningú. La lucidesa sobre el que posa obstacles als somnis és la nostra única possibilitat de realitzar-los. Quan es volen combatre els processos que impedeixen o desfan les solidaritats, primer cal comprendre'ls. Abordaré la solidaritat com a sociòleg de l'educació, atent als reptes de la formació.

La solidaritat és una qüestió d'educació ? I si ho és, és una qüestió de competències ? Què és la solidaritat ? Abans que res, un valor, un valor que s'atribueix als altres i a la comunitat que ens reuneix. Després, unes pràctiques que tradueixen aquest valor en actes concrets : compartir, ajudar, acompanyar, donar suport, acceptar, integrar, protegir, cuidar, preocupar-se, etc.

Ni aquestes pràctiques ni els valors que porten implícits sorgeixen naturalment en el desenvolupament de l'ésser humà. La solidaritat no és espontània, és una conquesta contra l'egocentrisme i l'egoisme que caracteritzen l'infant, com també contra l'egocentrisme de tot grup humà i la prioritat que dóna als interessos propis. La solidaritat és una construcció social i cultural, una conquesta fràgil de la civilització.

Perquè es desenvolupi en una societat, com a mínim hi ha tres condicions que cal satisfer permanentment :

1. El principi de solidaritat ha de formar part de les idees i dels valors centrals de la majoria dels individus. No només tothom hauria de saber en què consisteix, sinó que també hi hauria de creure fermament, incorporar-hi una part de la identitat i de l'autoestima, sentir que, quan algú es mostra solidari, està d'acord amb la cultura del grup a què pertany i no és considerat un ingenu, sinó una persona generosa i assenyada.

2. Hi ha d'haver alguna mena de reciprocitat, si més no a mig termini. Només un sant podrà donar sense rebre mai res, segur que perquè l'alegria de donar el dispensa d'altres satisfaccions. La major part dels éssers humans comuns no pot ser permanentment solidària en sentit únic. Cal que com a mínim a mig termini i de mitjana la solidaritat sigui un bon negoci, s'integri en un contracte social, en alguna mena de reciprocitat.

3. La solidaritat no es dóna sempre per suposada : s'obté a costa de lluites individuals i socials.

Aquestes tres condicions són suficients per fer comprendre que l'educació no pot fer miracles. Tanmateix, pot contribuir al desenvolupament de la solidaritat, afavorint, a la seva manera, la realització de les tres condicions que acabem d'esmentar.

Organitzaré la meva proposta en funció d'aquestes tres condicions.

No hi ha cap valor que tingui un fonament totalment objectiu. No es pot " deduir " la solidaritat de la natura, justificar- la completament amb la raó. El fonament d'un valor no es demostra com si fos un teorema de geometria.

No per això els valors es limiten a ser " impulsos del cor " o sentiments tan generals com difusos. S'integren en una representació del món, en una visió del sentit de l'existència, en una filosofia, a vegades en una religió.

Per tant, l'escola pot contribuir en un doble sentit al desenvolupament de la solidaritat com a valor :

1. Afirmant-la com a tal, no pas en abstracte, sinó a través d'exemples extrets de la història humana, de l'actualitat, de la literatura, com també a través de pràctiques que fan realitat alguna forma de solidaritat entre els alumnes de la classe, entre els seus pares, entre els professors de l'escola o fins i tot entre l'escola i la comunitat pròxima de la qual forma part.

2. Integrant-la en una cultura històrica, geogràfica, jurídica, científica i literària que li confereixi sentit i atractiu.

L'escola pública ha de preservar alhora el pluralisme i l'esperit crític. Per tant, no pot recórrer a una teologia o a una filosofia particulars. El sistema educatiu, en un país democràtic, només pot professar pròpiament l'ideal democràtic i alguns altres valors prou generals per ser compatibles amb la diversitat de les cultures, de les creences i de les filosofies dels pares i dels alumnes. Així, no es pot integrar la solidaritat en un sistema de pensament coherent, incorporar-la en un bloc en el qual tot se situaria a partir d'unes quantes premisses.

Ja podem veure fins a quin punt és difícil la tasca dels professors. El sistema educatiu no pot, com una església, apostar exclusivament per la prescripció, limitar-se a afirmar : " s'ha de ser solidari ! ". L'única sortida que té és desenvolupar la comprensió del món social, del medi ambient, intentar portar algú a dir-se : " com es pot no ser solidari quan es veu i es comprèn el que passa al nostre món ? ".

No ens fem pas illusions : l'adhesió al principi de solidaritat en el context escolar, encara que sigui lliurament consentida i sorgeixi de la reflexió, no garanteix que es posi en pràctica en contextos d'acció. Tothom tindrà la temptació de salvaguardar primer que res els interessos personals.

Tot el que es pot esperar d'una ferma adhesió al principi de solidaritat, fonamentat en un enfocament intellectual, en sabers i raonaments, és que sigui un " contrapès " a la temptació de pensar només en un mateix o en el propi grup. Si cadascú acceptés plantejar-se determinades qüestions i considerar les implicacions que els seus actes tenen per als altres i per al conjunt de la comunitat, certes decisions no solidàries serien més difícils de prendre. L'educació pot desenvolupar la lucidesa i la perspectiva, pot alimentar un determinat tipus de mala consciència, fer dubtar, fer reflexionar, pertorbar la tranquil·litat. La sensibilització cap a l'ecologia o el consum irresponsable ja han produït alguns efectes en aquest sentit.

Hi ha éssers humans amb un cinisme a prova de tot : poden &emdash;sabent que ho fan, sense culpa, sense remordiment&emdash; torturar, matar, explotar, difamar o arruïnar els seus contemporanis, contaminar o destruir la natura, desencadenar guerres i persecucions. Per a la majoria, els nostres contemporanis tenen una espècie de consciència moral, vacillen a actuar malament amb tota lucidesa. Així, en matèria de solidaritat, s'estimen més no plantejar-se gaires preguntes, minimitzar o no precisar les conseqüències dels seus actes.

Aquest és un dels reptes de l'educació escolar : reforçar la lucidesa, proporcionar hàbits i eines intellectuals que ajudin a comprendre les implicacions de la nostra acció i el significat que té pel que fa als grans principis com la solidaritat, la justícia, la democràcia, el respecte a la diferència o al medi ambient, per exemple. En síntesi : posar el dit a les nostres contradiccions, impedir-nos que proclamem de bona fe grans principis que després apliquem amb poc rigor.

És evident que si sempre actuessin en nom de la solidaritat, els actors socials &emdash;individuals o collectius&emdash; anirien constantment contra els propis interessos. Per això es important que la solidaritat aparegui també com " un bon negoci ", no només perquè garanteix la bona consciència, sinó perquè al final acaba resultant.

Cap ésser humà no pot viure sol, fora d'alguna comunitat.

Pertànyer a grups socials, de la família a la societat planetària, és un principi no només de la nostra supervivència material, sinó també de la nostra identitat, del nostre desenvolupament intellectual, del nostre equilibri afectiu. Això és cert fins i tot &emdash;potser sobretot&emdash; en una societat individualista.

El " contracte social ", tal com Jean-Jacques Rousseau el va concebre, és, en bona mesura, un mite. No hi ha cap " pacte " que precedeixi la vida social. Les microsolidaritats de base, familiars i tribals, no se sustenten en un contracte, ni tan sols tàcit, sinó en lligams afectius i intercanvis concrets. Els nens neixen i creixen en una societat que ja existeix i l'única tria que poden fer és integrar- s'hi passivament, excloure-se'n o combatre'n les institucions i les lleis que consideren injustes o absurdes.

Tanmateix, el mite del contracte ens ajuda a aclarir el paper de l'educació : portar cadascú a comprendre que forma part d'un conjunt i que no es pot posar fora de joc sense afeblir els propis interessos ; incitar a concebre la solidaritat no només com un valor humanista, sinó sobretot com una condició pràctica de la supervivència d'una societat.

La demostració és força fàcil en casos particulars : no cal anar a l'escola per aprendre que, per aconseguir el que es vol, en certs moments s'ha de treballar en equip, anar " braç a braç ", arribar a acords. Això és cert amb la família, a la feina, als negocis o a l'esport. Que la solidaritat a vegades és un bon negoci s'aprèn de seguida jugant a futbol o aliant-se amb altres nens per resistir les imposicions dels adults.

L'educació no s'hauria de limitar a aquestes solidaritats locals, que sovint es construeixen contra la resta del món : la solidaritat entre els rics és l'adversari més segur de la solidaritat de tots amb tots.

Hem d'admetre el fet que no hi ha res menys evident que la necessitat d'una solidaritat de tots amb tots perquè el conjunt sobrevisqui. Això és cert a escala planetària, de cada societat i fins i tot de cada organització. Essent així no n'hi ha prou, com si fos una " lliçó de les coses ", amb dir als alumnes : " mireu què passa, mireu com cadascú té interès a ser solidari ". Miren i veuen que això és fals, que molts tenen interès a no ser solidaris.

Reconeguem-ho : si observem el que passa al planeta, tendim més a arribar a la conclusió que la solidaritat no val la pena, que és una enredada, que el que es veu actualment és que cadascú mira per ell. Els governs imperialistes i les dictadures se'n surten prou bé, les multinacionals també, així com les indústries que devasten el planeta i les màfies que viuen de la prostitució, de la droga i del tràfic d'armes.

En resum, l'espectacle del món és eloqüent : arreu, els poderosos i els rics prosperen en detriment dels dominats i dels desafavorits. Com pot demostrar un professor als seus alumnes que la societat és impossible sense solidaritat ? La televisió mostra el contrari cada dia. Les societats i les organitzacions contemporànies produeixen l'exclusió, la injustícia, el sofriment, a més d'enormes desigualtats. Això no en provoca pas l'esfondrament.

Per demostrar que la solidaritat és un bon negoci, cal provocar un reenquadrament radical dels problemes :

a. Trencar amb la idea que el consum i, en conseqüència, la producció de béns i serveis són les úniques coses que compten a la vida.

b. Reflexionar a escala del planeta, de la relació Nord-Sud, de la població mundial, adoptar la " identitat mundial " de què parla Edgar Morin.

c. Pensar a llarg termini, tenir en compte les generacions que encara no han nascut, però que patiran les conseqüències de les nostres decisions actuals.

d. Adoptar una visió ecològica, privilegiar el desenvolupament sostenible, no separar l'espècie humana dels altres components de la natura.

e. Admetre que, segons la fórmula de Churchill, " la democràcia és la pitjor de les solucions, si exceptuem totes les altres ".

És evident que el nivell de cultura cívica, històrica, científica i jurídica que exigeix plantejar els problemes en aquests termes és alt. En els sistemes educatius contemporanis, els que assoleixen aquest nivell són els privilegiats del sistema i, òbviament, els que tenen menys interès a canviar-lo. Aquesta és una de les paradoxes de la qüestió : els que tenen els mitjans intellectuals de comprendre que la solidaritat i la democràcia són condicions del desenvolupament humà són també els beneficiaris del status quo. Només uns quants intellectuals defensen fins al final una visió del món que en limitaria els propis privilegis...

Així doncs, l'educació per a la ciutadania i la solidaritat passa per una immensa democratització de l'educació escolar, una elevació del nivell d'informació i de reflexió de tots, sigui quina sigui la professió i la condició social a què aspiren.

Seria ingenu, en la situació en què es troben el planeta i les relacions socials, creure que la solidaritat naixerà espontàniament de la comprensió collectiva. Si es desenvolupa, serà gràcies a les lluites per més democràcia, més igualtat, més respecte pels drets humans i per les diferències, etc.

Formar per a la solidaritat és, doncs, formar individus crítics, que volen i poden esdevenir actius, defensar els seus interessos, explicar i combatre els mecanismes que engendren la violència, la misèria, l'exclusió. Això exigeix no només coneixements econòmics, jurídics, tecnològics, científics i sociològics, sinó també competències d'anàlisi, de negociació, de coordinació, competències tàctiques i estratègiques.

No parlo aquí d'un ensinistrament per a la guerrilla, ni d'una formació tècnica de militants, siguin polítics, sindicals, ecològics o defensors dels drets humans. Parlo d'una capacitat molt més general per analitzar i fer evolucionar les relacions de força en els grups, en les organitzacions, en els sistemes socials.

La meva proposta no és fer un inventari detallat dels coneixements i de les competències necessàries per integrar la solidaritat en una visió del món. Insisteixo en un punt : no es tracta de crear una nova assignatura, que anomenaríem educació per a la solidaritat i a la qual concediríem una hora a la setmana a la graella horària. Igual que l'educació per a la ciutadania &emdash;de la qual és a prop&emdash;, l'educació per a la solidaritat té a veure amb totes les assignatures, amb tot el professorat, amb totes les etapes d'estudi, des de preescolar &emdash;socialització, aprenentatge de la cooperació, del respecte a l'altre&emdash; fins a la formació professional.

Espero que algunes de les pistes esbossades aquí demostrin que el sistema educatiu podria, si li exigíssim, desenvolupar una educació per a la solidaritat susceptible de modificar les representacions i les pràctiques d'una part dels nostres contemporanis. L'hi deixarem fer ? Li atribuirem aquesta missió ? Tornem aquí al cercle viciós ja esmentat : només una societat que camina cap a la solidaritat pot mobilitzar el sistema educatiu en aquest sentit.

Ningú no s'oposarà, naturalment, al fet que " el sentit de solidaritat " s'integri en els objectius de l'educació de base. Però d'aquí a fer-ne una prioritat, a posar aquest objectiu en el currículum, a trobar temps i mitjans, a formar professors...

Aquí hi ha encara una lluita per emprendre. Una lluita que es confrontarà amb obstacles de dos tipus :

1. Una part dels rics s'oposarà més o menys obertament al fet que el sistema educatiu proporcioni a tothom les eines d'anàlisi i d'acció susceptibles de modificar les relacions de poder. A tot el món, les classes dirigents esperen de l'escola que reprodueixi l'ordre social i perpetuï la dominació. Així, lluiten tant contra la democratització dels estudis com contra la introducció en el currículum de tot allò que podria afavorir el pensament crític, l'autonomia, la construcció d'actors collectius.

2. Una part dels pares espera de l'escola, abans que res, que els prepari els fills per als llargs estudis i per a la cursa per als títols. Per a aquests, l'acumulació de sabers per tal de tenir èxit en els exàmens és més important que no pas el desenvolupament d'una cultura general i de la intel·ligència de tothom. En virtut d'això, s'oposen activament a les modificacions curriculars que podrien endarrerir la progressió de les elits i donar menys importància a una competició escolar que no han de témer, perquè els seus fills en sortiran vencedors.

No n'hi ha prou, per tant, a afirmar el principi de la solidaritat, pensar que és unànime, delegar-ne la responsabilitat a la formació i en acabat tornar cadascú als seus assumptes... La discussió més fecunda consisteix a preguntar- se : què cal fer ? Què cal fer perquè, en cinc anys, en deu anys, en vint anys no continuem encallats en els mateixos somnis, sentint la mateix impotència ? És això el que pròpiament us incito a debatre. A la nostra terra, en temps de globalització, hi ha moltes forces que operen per impedir la solidaritat. Que aquells que desitgen desenvolupar-la no s'esgotin en controvèrsies menors, que no es barallin entre si per paraules, sinó que lluitin junts contra l'ordre del món !

Una darrera paraula : en molts dels meus llibres, defenso una orientació curricular en el sentit de les competències. Això provoca dos tipus de crítica : el desenvolupament de competències donaria l'esquena al desenvolupament i sotmetria els treballadors a la lògica de les empreses.

Espero haver mostrat, a propòsit de la solidaritat, que sabers i competències caminen junts, que les competències que reforcen la solidaritat &emdash;analitzar, negociar, etc.&emdash; s'han de recolzar en sabers d'alt nivell en diverses matèries : que són necessàries tantes o més competències per contestar l'ordre del món que per adaptar-s'hi.

La veritable qüestió és : quines competències pretén oferir l'educació fonamental ?, per fer què ?, per construir quina mena de societat ?